Catalunya Vella 1902-1936: Una societat catalanista del nou-cents

Abstract

Tal com diu Hilari Reguer en el pròleg, “El nacionalisme català ha tingut i té dues orientacions o vies. Una, que en podríem dir de dretes, conservadora i cristiana, que ve del carlisme, es posa al dia amb Balmes, passa pel tradicionalisme de Torras i Bages i les Bases de Manresa, s’encarna en Prat de la Riba, la Lliga i Cambó i desembocarà en Jordi Pujol. L’altra, agnòstica o francament anticlerical, que arrenca dels republicans federals, es formula doctrinalment amb Valentí Almirall, s’organitza políticament amb l’Esquerra Republicana de Catalunya de Macià i Companys i el PSUC de Comorera i anirà a parar a Pasqual Maragall i el Partit del Socialistes de Catalunya i també a Iniciativa per Catalunya. Massa sovint aquestes dues orientacions han reivindicat l’exclusivitat pròpia i han negat l’autenticitat de l’altra”. En l’àmbit de la ciutat de Vic i la seva comarca la primera d’aquestes dues vies del catalanisme està representada, sens dubte, per Catalunya Vella. Catalunya Vella no fou un partit polític, malgrat que en algunes ocasions va presentar candidatures a diferents convocatòries electorals, amb el seu nom o donant suport a candidats afins a la seva ideologia. Ho va fer en eleccions a l’Ajuntament de la ciutat o en altres nivells, català o estatal, tot apuntant-se a l’opció que creia que més convenia als interessos de Catalunya. Des dels seus inicis es va definir com una societat catalanista, defensora d’un catalanisme que alguns han qualificat de conservador, però també s’ha parlat d’un catalanisme possibilista i fins i tot d’un catalanisme burgès. Si seguim aquesta història veurem que en cada moment els seus socis eren coherents en defensar Catalunya i que des de la seva proclama, l’any 1902, fins a la seva dissolució forçosa, l’any 1936, l’associació no es va arronsar mai a l’hora de propugnar els interessos i els drets de Catalunya.